El paper de les famílies dins la comunitat escolar

Intervenció de Jordi Collet, al Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana
BLOC 4 /// Comunitat educativa: participació i democràcia

a) Per construir una bona escola i un bon institut calen les famílies i la comunitat

La primera idea que voldria destacar és que, donat l’actual context de complexitat social, cap institució o espai educatiu pot realitzar aquesta tasca de manera aïllada. Així, i malgrat els grans impediments i barreres històriques i socials que existeixen entre els/les docents, les famílies i la comunitat, és més necessari que mai que eduquin de manera conjunta, compartida i relacional. De fet, tots els espais socialitzadors: família, escola, lleure, esport, música i arts… vivim la mateixa sensació de necessitat dels altres agents per tal de construir una bona educació. Com més complexa és la societat, més interdependents som les diferents peces que formem la mateixa. I això, en educació, és una experiència cada vegada, a parer meu, més evident.

b) No totes les famílies són iguals: diversitat i desigualtat familiar

Quan parlem de les relacions entre docents i famílies, és molt important partir de la seva diversitat i alhora desigualtat en relació a l’escola o institut. No totes les famílies són iguals, però no per això són pitjors. Ser diferent a «allò normal», que acostumem a identificar amb com eduquem “nosaltres” (persones autòctones, de classe mitjana i amb estudis universitaris), no hauria de ser un problema. Només és un punt de partida per al diàleg i el treball compartit. En el mateix sentit, per intentar entendre aquestes diversitats-desigualtats de les famílies en relació a allò escolar, hem proposat una classificació del conjunt de famílies de l’escola en tres categories: les visibles, les invisibles i les hipervisibles. Així, en relació tant als docents com a les altres famílies, podem trobar progenitors visibles que tenen facilitat (per llengua, capitals, disposicions, coneixements…) per construir un bon vincle i una bona comunicació i que se situen en els llocs de responsabilitat i visibilitat amb facilitat. També podem trobar famílies invisibles, que per disposicions, trajectòria, cultura…, no segueixen les pautes esperades per la institució docent i, habitualment per això, són etiquetades com a poc implicades (malgrat que sovint només es tracta d’una altra manera d’estar implicades). Així mateix, podem trobar algunes famílies hipervisibles, que, especialment en contextos desafavorits, colonitzen tots els vincles entre docents i famílies i concentren aquestes relacions en molt poques famílies, sovint allunyades de la mitjana social del centre.

En contextos de diversitat social i cultural de les famílies, una «indiferència a les diferències» per part de l’escola quant als diversos col·lectius de famílies i de formes d’implicació parental o de relació docents-progenitors té conseqüències en termes de desigualtat educativa. Per tant, és clau entendre, tant per part dels i les professionals de les escoles i els instituts com per part de les famílies, que cal construir un bon vincle amb totes les famílies, siguin quins siguin els seus models, formes, cultures o posició social. I que aquest esforç de ser conscients de les diversitats  i les desigualtats familiars i atendre-les forma part del treball quotidià per una igualtat d’oportunitats real per a tots els infants, per la lluita per l’equitat i pel benestar i el bon clima del centre.

c) La comunitat i el territori: molt més que un escenari

Finalment, en aquesta tríada imprescindible per construir una bona educació per a tots els infants i joves, trobem la comunitat i el territori. Aquí, ajuntament, clubs esportius, lleure educatiu, escoles d’art, música i dansa, biblioteques, museus, espais de formació en llengües, associacions de veïns/es, religions, centres mèdics, tallers d’arquitectura i de cotxes, botigues de venda de llana… poden tenir un paper molt rellevant en l’educació dels infants i joves. La proposta és que la comunitat i el territori no siguin una mena “d’escenari” indiferent a la dinàmica escolar. Sinó un agent clau, viu i amb múltiples interaccions amb l’escola bressol, l’escola d’infantil i primària, de secundària, els centres de formació professional, els centres de noves oportunitats, les universitats, els centres d’educació de persones adultes, etc. Cal contextualitzar tot els sistema d’educació formal (i alguns proposem que cal municipalitzar les escoles com a Finlàndia). Això implica contextualitzar el currículum en relació a la realitat territorial; fer esport en relació amb els clubs del municipi; implicar el lleure educatiu en les activitats de l’escola i l’institut; fer dinàmiques d’aprenentatge-servei amb la comunitat de manera habitual; establir convenir per tal que la música i les arts i les llengües i… arribin a tots els infants en el marc dels seus centres, etc.

Com a conclusió podem dir que les famílies i la comunitat no formen part del problema de les escoles i instituts. Sinó que, indefectiblement, són una part molt important de la solució de les actuals complexitats educatives que tothom viu i experimenta. Ens necessitem tots els agents per fer una educació justa, equitativa i de qualitat per a tots els infants, joves i famílies.

__
Descarrega en PDF els documents escrits de les intervencions:
Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana (document complet)
El paper de les famílies dins la comunitat escolar Jordi Collet