La doble xarxa: una xacra del nostre sistema educatiu

Intervenció de Rosa Cañadell, professora jubilada i membre del Seminari Ítaca d’Educació Crítica al Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana
Bloc 3 /// Privatització i mercantilització: l’educació i les escoles com a béns de mercat

El sistema educatiu de Catalunya té dues malalties endèmiques: la minsa inversió pública i la doble xarxa. Ambdues són intrínsecament lligades i Catalunya té, a més, el dubtós “mèrit” de ser-ne capdavantera.

De fet, ni en els millors moments, el percentatge del PIB que els governs catalans han dedicat a l’educació ha estat a l’alçada del país, gairebé sempre hem estat per sota la mitjana de la resta de l’Estat i, per descomptat, mai no hem arribat a la mitjana dels països de la UE. Actualment, ja és escandalós, perquè el 2,14 % ens situa a l’alçada de països com Laos o el Perú.

La doble xarxa és també endèmica. Recordem que els concerts als centres privats van ser creats durant la transició (la LODE és de 1985) per compensar la manca de centres públics que havíem heretat del franquisme, però era una mesura provisional per arribar allà on no hi havia prou centres per escolaritzar tota la població. A Catalunya, però, els 23 anys de Convergència i Unió van tergiversar el seu sentit i enlloc de construir més centres públics es van dedicar a concertar fins i tot centres d’elit i centres del Opus, de tal manera que es va arribar al 40 % de la població escolaritzat en centres privats que funcionen amb diners públics però cobren quotes (algunes totalment impagables per la majoria de la població). Aquesta xifra, a algunes ciutats com la mateixa Barcelona va arribar al 60 %. Tot plegat, amb un cost de diner públic que arriba als 1.075 milions d’euros, uns 30 milions només pels 16 centres de l’Opus.

És cert que en els últims anys, entre la crisi i la disminució de l’alumnat, s’ha començat a revertir una mica la situació i aquest any, per primera vegada, a Barcelona ciutat la preinscripció de P3 a la publica ha arribat al 49,6 %, i la mitjana d’alumnes escolaritzats a la pública a tot Catalunya s’ha situat en el 67 %. Però també és evident que des de l’Administració s’ha fet molt poc per intentar revertir la situació. En època que retallades, els centres públics han patit una tisorada del 19,44% del pressupost entre el 2010 i el 2015, mentre a la concertada ha estat de només del 4,58%. I el mateix podem dir de la davallada d’alumnat: la disminució d’alumnes de cicle infantil a Catalunya durant aquests anys també s’ha repartit de forma desigual, el 89,32% ha sigut en places públiques i el 10,68% en privades.

Així, una situació que havia de ser excepcional, s’ha anat normalitzant i ha acabat per fer-se llei: tant la LEC com la LOMCE situen ja les dues xarxes en pla d’igualtat i l’Administració ja no està obligada a oferir centres públics sinó només una “escolarització en centres subvencionats amb fons públics”, o el que és el mateix: si no hi ha places en centres de titularitat pública l’alumnat està obligat a matricular-se en centres privats concertats.

Aquesta situació, no és només una desviació del que havien de ser els centres concertats, sinó que representa una gran anomalia en comparació a la resta d’estats europeus. En la gran majoria de països que ens envolten els centres educatius són públics en una mitjana del 90%, (85% a França, 95 % Alemanya, 98 % Finlàndia) i la resta són privats no concertats.

Però a més, aquesta doble xarxa educativa té efectes negatius en el conjunt del sistema educatiu: és socialment segregadora, econòmicament injusta, ideològicament controvertida i pedagògicament negativa.

És segregadora en tant estratifica els centres educatius segons el nivell econòmic de les famílies i segons el seu origen cultural.  Malgrat teòricament la llei no ho permet, la majoria de centres concertats cobren quotes (o “aportacions voluntàries” a les seves fundacions) això allunya les classes amb menys poder econòmic.

És econòmicament injusta perquè amb els diners de tots i totes es paguen els privilegis dels que més tenen. I així ens trobem amb centres privats-concertats amb instal·lacions magnífiques i recursos d’elit (piscina, camps de Fútbol, ordinadors, laboratoris, etc.) al costat de centres públics en barracots i amb un dèficit greu de tot tipus de material.

És ideològicament controvertida, perquè malgrat rebre finançament públic, escapen al control i les regulacions dels centres de titularitat pública. Així, són les patronals les que decideixen el “ideari” de centre, les que anomenen les direccions i les que contracten el professorat sense cap criteri públic de transparència, mèrit i capacitat. Tot plegat si, a més, tenim en compte que una gran majoria de centres concertats són de patronals religioses i algunes d’ordres ben fonamentalistes com l’Opus Dei, resulta que el 34 % dels nostres nois i noies reben una formació ideològica clarament esbiaixada cap a la dreta.

És pedagògicament negativa. Educar en la pluralitat, tant ideològica com social (diversitat de classes socials, d’orígens culturals, de sexe, d’orientació, de capacitats, etc.) està demostrat que augmenta la capacitat d’aprenentatge i socialitza en valors comuns. Els guetos, siguin de gent benestant, sigui d’immigrants, són pedagògicament negatius. Els països que millors resultats treuen, com la paradigmàtica Finlàndia, són aquells on la immensa majoria s’escolaritza a la mateixa xarxa pública (97 % a Finlàndia) i no existeix el “dret a escollir” perquè totes són d’igual qualitat. Tots els infants van a l’escola del barri.

Podem concloure que el sistema de concerts, no únicament no fa augmentar els resultats escolars, sinó que ajuda a disminuir la qualitat global del nostre sistema educatiu, augmenta significativament la desigualtat educativa entre classes socials i orígens culturals, posant en perill la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i a més, s’escapa al control públic tot i finançar-se amb diners de tothom.

Així doncs, si volem construir un nou país i volem millorar el nostre sistema educatiu, és imprescindible fer una gran aposta per un sistema públic altament majoritari i amb tots els centres de la mateixa qualitat. Si volem una educació igualitària i sense segregació, cal eliminar progressivament els concerts educatius i que els centres concertats passin a la xarxa pública o es quedin com a privats-privats. Cal una xarxa única, democràtica i participativa, que eduqui en valors democràtics i ajudi a construir una societat més justa. La societat catalana s’ho mereix!
__
Descarrega en PDF els documents escrits de les intervencions:
Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana (document complet)
La doble xarxa pública-concertada i la llibertat d’elecció de centre Rosa Cañadell